dissabte, 30 de juny del 2012

Cal liderar Catalunya amb consens i il.lusió pel futur

No es pot entretenir més els catalans amb polèmiques pressupostàries entre partits polítics. Els Mercats financers també en són culpables, i molt, del dèficit de la Generalitat. El cost del deute ha de ser resultat d’un tipus d’interès “legítim”, i no fruit de la especulació. Cal que els governs hi posin límits.

Catalunya necessita sortir del seu estat de perplexitat envers els polítics en general i la política en particular. Recuperar el respecte per les institucions i els seus governants és vital. Les estratègies polítiques que han de dissenyar els governs han de poder establir equilibris i sobretot respecte entre els poders-polític, econòmic, financer- i els ciutadans. Quan es trenca el respecte, es posa en perill la convivència, i en aquests moments tots plegats ho estem aconseguint.

El sistema polític, de què ens vam dotar en la Constitució de 1978 és encara molt jove, molt feble, i massa dependent de l’exterior (sobretot pel que fa als recursos financers i també energètics). I amb la impotència amb que es viu la crisi financera internacional actual, per part dels ciutadansi també dels governs, es fa palesa la necessitat de canvis. Canvis en el sistema productiu, financer i també polític. No podem deixar que es malmeti més la imatge dels governs, de les institucions i sobretot de les persones que les formen. Els ciutadans han volgut conèixer el seu rostre, “posar-hi cara”, i així ha de ser. Però no ho han aconseguit amb el mercat financer,i això afavoreix impunitats que no ajuden gens al progrés dels Estats.

Ens enfrontem com a país a uns mercats de capitals molt poderosos. Els hi devem molts diners, però els quadres macroeconòmics de Catalunya i també d’Espanya, en xifres relatives, pel que fa l’endeutament i el dèficitdel 2010, no eren tan diferents als països més desenvolupats. Els interessos d’aquests capitals, en no ser costos legítims, inflen el dèficit perquè es depèn més de la volatilitat de la prima de risc, que no de la capacitat de treball dels catalans i les catalanes per retornar el deute.

Es falta a la veritat quan, en parlar de dèficits,els governs de Catalunya i Espanya no expliquen més que la vesant de les despeses públiques i no es diu perquè han caigut els ingressos públics. No es diu la veritat quan els governs actuals no fan l’exercici d’honestedat necessària en reconèixer els errors propis, buscant culpables a tort i a dret. Un govern amb visió de país ha d’assumir amb lleialtat institucional els errors i també els encerts dels governs anteriors, només així es poden fer polítiques integradores.

Els programes electorals dels partits guanyadors a l’Estat i a Catalunya estan plens de promeses. Escrites quan ja sabien que no podien complir-les,i que tot i així les van incorporar al seu ideari. El descrèdit dels políticss’ha produït en part per això.El govern ha de tenir la valentia de dir, que el dèficit també és culpa del fort increment de la despesa financera, produïda per la volatilitat a l’alça del tipus d’interès. I pel que fa a la vessant pressupostaria dels ingressos, el govern no utilitza tots els instruments de que disposa per aconseguir el seu compliment.

A Catalunya ha calat el missatge: “no es pot fer res perquè ho han trobat tot malament, i el tripartit els ha deixat un forat que no el poden aixecar”. I així es justifica tot el seguit de retallades, amb l’eslògan de que no es pot pagar.

Governar únicament amb criteris de Caixa demostra una pobra ambició de futur i un excessiu neguit pel curt termini. Aquestes polítiques són més pròpies dels especuladors financers que dels governs elegits democràticament.

Sense fer retrets constants dels despropòsits dels governs de CiU anteriors al 2003, que hi foren, i molt més grossos, el president Maragall es va posar a treballar des del primer momentper redreçar el dèficit trobat, relativament més gros, tal com ho demostren les auditories fetes al 2004 per qui tocava, la Intervenció General de la Generalitat, i la del 2011 feta per qui no tocava, una consultora privada.

En aquests moments, hem de parlar tots plegats de l’infrafinançament de Catalunya, sense més retrets ni prepotències. I buscar “tots” els consensos necessaris per tirar endavant un nou Pacte Fiscal amb l’Estat, deixant de fer ferits pel camí. Hem d’assumir tots l’obra de govern de la Generalitat, que ha estat capaç de finançar i produir durant 30 anys serveis públics de primera qualitat. Ara, aquests serveis estan en perill per falta de finançament, i no ho arreglarem només enviant missatges curts en format d’eslògan de consum ràpid. Així només aconseguim confondre a la ciutadania, en lloc d’engrescar-la pel futur sense l’angoixa pel passat. La“no solució”, en lloc del “projecte consistent de país”, serveix als mercats sense rostre, per avançar sense obstacles en el terreny de l’especulació sense cap més propòsit.


Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya

Catalunya Press 21 de Juny de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada